a) Fent ús de les eines de cerca per Internet, recolliu informació sobre el poeta llatí Ruf
Fest Aviè. Quin paral·lelisme es pot establir entre el seu origen i el de Vicent Andrés
Estellés?
En el poema «pare» (Horacianes, Les pedres de l'àmfora, OC 2; 17 de l'antologia),
Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona
adoptar la veu del poeta llatí Horaci.
a) Quina opinió expressa el poeta al voltant de l'analfabetisme de son pare?
Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre de
meravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar de
forner i de com va conformar-li la manera de ser. Llegiu-lo i feu les activitats que hi ha a
continuació:
L'OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
a) En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic de
l'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:
rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia.
b) Fixeu-vos en les referències existents al terme ganiveta, i expliqueu el paral·lelisme
existent entre la ganiveta aplicada al pa i la manera d'exposar el record del seu
origen familiar.
c) Quin paper juga la figura del pare en aquest poema?
jueves, 19 de febrero de 2009
POEMA V
Pare,
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
jueves, 29 de enero de 2009
AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
El franquisme
En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
Biografia
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
