La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918 i en la que hi van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.
Finalitzà amb la signtura de l'armistici l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.
La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.
viernes, 27 de marzo de 2009
La Caputxinada
La Caputxinada és el nom amb que es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i el 11 de març de 1966 amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. Hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Ernest Lluch, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i Fransitorra, Ricard Salvat, Joan Oliver, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes i Serra, Mercè Sala i altres.
El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.
El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.
viernes, 20 de marzo de 2009
Regenta
La Regenta és una novel·la de Leopoldo Alas "Clarín" que representa un dels màxims exponents del naturalisme espanyol. Explica la història d'Ana Ozores i els seus amors amb el capellà de Vetusta (una al·legoria d'Oviedo) i com topen amb les convencions de l'època. Un altre rival amorós, el típic Don Juan, entra en joc per complicar la trama. Escrita en 1884, de seguida va comptar amb l'èxit del públic, que va motivar adaptacions al cinema i la televisió.
L'autor critica la vida de província, que provoca un avorriment mortal en la protagonista i és la causa dels seus problemes sentimentals, en la línia d'altres obres de l'època com Madame Bovary o Anna Karenina. L'heroïna busca un amor romàntic, ben allunyat del que li pot oferir el seu marit, un burgès sense passió. Les alternatives entre la seducció i l'enteniment personal però pecaminós acaben amb la pau del poble.
Destaquen les descripcions del paisatge i dels sentiments dels personatges. La narració és en tercera persona omniscient i l'estructura avança linealment.
L'autor critica la vida de província, que provoca un avorriment mortal en la protagonista i és la causa dels seus problemes sentimentals, en la línia d'altres obres de l'època com Madame Bovary o Anna Karenina. L'heroïna busca un amor romàntic, ben allunyat del que li pot oferir el seu marit, un burgès sense passió. Les alternatives entre la seducció i l'enteniment personal però pecaminós acaben amb la pau del poble.
Destaquen les descripcions del paisatge i dels sentiments dels personatges. La narració és en tercera persona omniscient i l'estructura avança linealment.
Pilar Prim
La història comença quan en Marcial Debergà coneix la Pilar Prim (viuda de don Andreu Dou) dins el tren i a Elvira Prim (filla de Pilar) i a l'Enriquet (fill de Pilar). Arriben a Sardenya per curar l'Enriquet que està malalt confiant en que l'aire dels Pirineus el curarà i se instal·len dins un casa què és realment dels germans del home de la Pilar. Elvira escriu a la Tieta Julia que han arribat be.
En un principi la Pilar (ja instal·lada) no s'avorreix pero aixi com passa el temps la Pilar pensa amb en Debergà per poder-lo casar amb la filla o per ella? Reben la visita dels Roig (Pomposa i Rosendo) mare i fill. A la casa de la Pilar ariba un ram de flors sense tarjeta que fa pensar que es den Debergà; però en Rosendo fa creure a Elvira què el ram és seu ja què ell desitja a Elvira. Però na Elvira en realitat no vol en Rosendo, la Elvira està pensant en tot moment amb en Debergà. Van a comprar pastissos a la Pastisseria del poble i devora la pastisseria troben en Debergà i saben que en realitat el que ha enviat el ram de flors a estat en Debergà i decideixen anar de excursió a Font Romeu. Per tant la Elvira descubreix que en Rosendo és un mentider i això provoca que el rebutgi.
Lo endemà en Debergà, el nen xacó, Pilar i la filla, se'n van de excursió amb un carruatje i es topen amb la Pomposa Roig i el seu fill (en Rosendo) que estan allà de casualitat. En Debergà a de dinar amb na Pilar ja què han anat de exursio junts i na Pomposa. Fa tot el posible perquè en Debergà deixi la Pilar i es vagi a dinar amb ella ja que pereix a ser, que entre ella i en Debergà altre temps hi ha algut alguna cosa, dins un Balneari, pot esser fossen amants. Però no aconsegueix retenir en Debergà, ja que a ell li agraden Pilar i la filla. Mentrestant la pilar te una conversació amb la seva filla i parlen sobre en Debergà. La mare dedueix que a la filla li agrada i deixa de pensar amb ell com a posible home.
Na Elvira pensa que es per culpa dels Roig que en Marcial s'envà cap a Barcelona i confesa que està enamorada de'n Marcial. A la mare Pomposa, es dona compte de que en Marcial a fuit de ella i s'està desenganant de ell. Mentres fa una visita a la Pilar, per veure què en pot treure ja que pensa, que en Debergà esta per les Dou.
Arriben els parents de la Pilar a la casa, son dos oncles i una tia, i tenen una conversa am la Pomposa, la qual, intenta ficar tot el mal posible, degut el qual, els oncles intenten separar l'Elvira de'n Marcial, ja que la Pomposa vol en Debergà per a ella. En Robert ( un oncle de L'Elvira) vou la trama de la Pomposa i ho comunica a la Pilar la Pilar està rabiosa. La tieta Julia proposa a L'Elvira anar de viatge a San Sebastià o les provincies, o allà on vulgui (en realitat, perquè olvidi a Marcial i agafi un altre jove que ells tenen apreperat per a ella), Elvira acepta.
La Pilar començà a estar incomode, però no se'n va de la casa perque es beneficios per L'Enric. I rep un telegrama de Osita, diguent que el seu pare està molt malament i se'n va amb l'Enriquet, quan arriba, el senyor Prim ja es mort. Debergà va a donar el condol a Pilar i ella li demana que durant l'entarrament s'en encarregui de Enriquet, cosa que en Debergà acepta. Na Pilar sent molta soletat sense el seu pare i parla amb en Debergà com a amic. Mentres, rep un telegrama, de L'Ortal dels seus parents que vendran pels funerals, el capellà que hi va a fer les exequies parla amb la Pilar i ella se entera de que probablement el oncles se'n endugueren, de viatge a L'Elvira per intentar casar-la amb un tal Echevarria ( això li fa notar en Debergà).
En Debergà fa reflexions sobre ell mateix i es dona compte de que se està enamorant de na Pilar i aquest amor es correspost i per saber-ho sert va a veure na Nodiera una antigua amant actriu amb la idea de juntarse amb ella pero ella, en té un altre.
Arriben en els Ortals amb Elvireta i un jove que es n'Amós Echeverria Elvira diu a la seva mare que estima a L'Amós, Pilar li fa reflexions a la Elvira sobre l'Amós i a la fi, li dona la seu vist i plau perque es casi amb ell. Es topen amb la Pomposa quan van de compres i tenen una gran discussió amb ella i es barallen.
Els oncles, na Pilar i l'Elvira parlen sobre la dot que li donara Pilar a Elvira quan es casi amb Amós, Elvira no pot, es pobre en relació a n'Amós què és ric, ella troba que no pot donar de cap de les maneres la dot a la filla, però els oncles li monten una trama per la cual ella accedeix a endautar-se amb ells, tot per donar-li la dot i quedar bé davant la societat. La filla es casa i van de viatge de noviis a Italia. Na Pilar fa una visita a la seva amiga Osita i li parla sobre la dot de l'Elvira. L'Osita li obre els ulls i descubriesen l'embolic en què la han ficada els oncles.
Mentrestant en Marcial què viu amb la seva tia fadrina, de la qual li treu els diners per a ell, porer viure bé vou perillar la seva economia ja que la tia es vol casar. Ell serca un pis per montar-se el despatx de abogat i amb ajuda de la Clotilde (una amiga seva i de na Pilar). La pilar i ell es troben a casa de Clotilde. I comencen a reconciliar-se
En Rafel, què és el cunyat de la Pilar, tem que na Pilar es casi amb en Marcial i decideix jugar la darrera carta, contra Elvira. Conta a Elvira un grapat de desberats i fa que Elvira escrigui a la seva mare una carta molt cruel. La Pilar quan la llegeix quasi es mor, es posa molt malament. No pot veure a ningú, i menys els oncles, i criden el metge li ajuda la Osita que no se separa de ella. Quan el Rafel va a veure la Pilar ( per acabarla de rematar) el treuen defora de casa seva. Més endavant i sense que ella se'n adoni rep la visita de la seva filla la qual es fa una serie de reflexions i s'envà sense veure la seva mare. La pilar troba un plec que Rafel li vol fer firmar i el mostra a l'home de Osita ell li diu que es greu que quedarà sense res, que la volen arruinar.
La Pilar es recupera i fan una visita a Marcial per mostrar-li la plec de la fàbrica que en Rafel li havia volgut fer firmar i li demanen la opinió al respecte com a abogat. En Marcial s'ho mira amb calma i queden per un altre dia. Na Pilar torna a visitar en Marcial al pis i pensen en canviar el gerent de la fàbrica cosa que perjudicaria molt a Rafel ja que ell de moment fa i desfà. Marcial es posa en feina referent al tema.
La Pilar entrevista a un treballador de la fàbrica qui li confirma amb proves que tota la culpa de una posible ruina es de Rafel i per no voler canviar unes peces que ell està disposat a dur les proves davant judici. La Pilar, vou que tota la vida han abusat de ella l'han utilitzada tota la familia, reflexiona molt sobre ella mateixa i decideix viure la seva propia vida i tenir la seva felicitat junt amb Marcial encara que tot dos siguin pobres.
En un principi la Pilar (ja instal·lada) no s'avorreix pero aixi com passa el temps la Pilar pensa amb en Debergà per poder-lo casar amb la filla o per ella? Reben la visita dels Roig (Pomposa i Rosendo) mare i fill. A la casa de la Pilar ariba un ram de flors sense tarjeta que fa pensar que es den Debergà; però en Rosendo fa creure a Elvira què el ram és seu ja què ell desitja a Elvira. Però na Elvira en realitat no vol en Rosendo, la Elvira està pensant en tot moment amb en Debergà. Van a comprar pastissos a la Pastisseria del poble i devora la pastisseria troben en Debergà i saben que en realitat el que ha enviat el ram de flors a estat en Debergà i decideixen anar de excursió a Font Romeu. Per tant la Elvira descubreix que en Rosendo és un mentider i això provoca que el rebutgi.
Lo endemà en Debergà, el nen xacó, Pilar i la filla, se'n van de excursió amb un carruatje i es topen amb la Pomposa Roig i el seu fill (en Rosendo) que estan allà de casualitat. En Debergà a de dinar amb na Pilar ja què han anat de exursio junts i na Pomposa. Fa tot el posible perquè en Debergà deixi la Pilar i es vagi a dinar amb ella ja que pereix a ser, que entre ella i en Debergà altre temps hi ha algut alguna cosa, dins un Balneari, pot esser fossen amants. Però no aconsegueix retenir en Debergà, ja que a ell li agraden Pilar i la filla. Mentrestant la pilar te una conversació amb la seva filla i parlen sobre en Debergà. La mare dedueix que a la filla li agrada i deixa de pensar amb ell com a posible home.
Na Elvira pensa que es per culpa dels Roig que en Marcial s'envà cap a Barcelona i confesa que està enamorada de'n Marcial. A la mare Pomposa, es dona compte de que en Marcial a fuit de ella i s'està desenganant de ell. Mentres fa una visita a la Pilar, per veure què en pot treure ja que pensa, que en Debergà esta per les Dou.
Arriben els parents de la Pilar a la casa, son dos oncles i una tia, i tenen una conversa am la Pomposa, la qual, intenta ficar tot el mal posible, degut el qual, els oncles intenten separar l'Elvira de'n Marcial, ja que la Pomposa vol en Debergà per a ella. En Robert ( un oncle de L'Elvira) vou la trama de la Pomposa i ho comunica a la Pilar la Pilar està rabiosa. La tieta Julia proposa a L'Elvira anar de viatge a San Sebastià o les provincies, o allà on vulgui (en realitat, perquè olvidi a Marcial i agafi un altre jove que ells tenen apreperat per a ella), Elvira acepta.
La Pilar començà a estar incomode, però no se'n va de la casa perque es beneficios per L'Enric. I rep un telegrama de Osita, diguent que el seu pare està molt malament i se'n va amb l'Enriquet, quan arriba, el senyor Prim ja es mort. Debergà va a donar el condol a Pilar i ella li demana que durant l'entarrament s'en encarregui de Enriquet, cosa que en Debergà acepta. Na Pilar sent molta soletat sense el seu pare i parla amb en Debergà com a amic. Mentres, rep un telegrama, de L'Ortal dels seus parents que vendran pels funerals, el capellà que hi va a fer les exequies parla amb la Pilar i ella se entera de que probablement el oncles se'n endugueren, de viatge a L'Elvira per intentar casar-la amb un tal Echevarria ( això li fa notar en Debergà).
En Debergà fa reflexions sobre ell mateix i es dona compte de que se està enamorant de na Pilar i aquest amor es correspost i per saber-ho sert va a veure na Nodiera una antigua amant actriu amb la idea de juntarse amb ella pero ella, en té un altre.
Arriben en els Ortals amb Elvireta i un jove que es n'Amós Echeverria Elvira diu a la seva mare que estima a L'Amós, Pilar li fa reflexions a la Elvira sobre l'Amós i a la fi, li dona la seu vist i plau perque es casi amb ell. Es topen amb la Pomposa quan van de compres i tenen una gran discussió amb ella i es barallen.
Els oncles, na Pilar i l'Elvira parlen sobre la dot que li donara Pilar a Elvira quan es casi amb Amós, Elvira no pot, es pobre en relació a n'Amós què és ric, ella troba que no pot donar de cap de les maneres la dot a la filla, però els oncles li monten una trama per la cual ella accedeix a endautar-se amb ells, tot per donar-li la dot i quedar bé davant la societat. La filla es casa i van de viatge de noviis a Italia. Na Pilar fa una visita a la seva amiga Osita i li parla sobre la dot de l'Elvira. L'Osita li obre els ulls i descubriesen l'embolic en què la han ficada els oncles.
Mentrestant en Marcial què viu amb la seva tia fadrina, de la qual li treu els diners per a ell, porer viure bé vou perillar la seva economia ja que la tia es vol casar. Ell serca un pis per montar-se el despatx de abogat i amb ajuda de la Clotilde (una amiga seva i de na Pilar). La pilar i ell es troben a casa de Clotilde. I comencen a reconciliar-se
En Rafel, què és el cunyat de la Pilar, tem que na Pilar es casi amb en Marcial i decideix jugar la darrera carta, contra Elvira. Conta a Elvira un grapat de desberats i fa que Elvira escrigui a la seva mare una carta molt cruel. La Pilar quan la llegeix quasi es mor, es posa molt malament. No pot veure a ningú, i menys els oncles, i criden el metge li ajuda la Osita que no se separa de ella. Quan el Rafel va a veure la Pilar ( per acabarla de rematar) el treuen defora de casa seva. Més endavant i sense que ella se'n adoni rep la visita de la seva filla la qual es fa una serie de reflexions i s'envà sense veure la seva mare. La pilar troba un plec que Rafel li vol fer firmar i el mostra a l'home de Osita ell li diu que es greu que quedarà sense res, que la volen arruinar.
La Pilar es recupera i fan una visita a Marcial per mostrar-li la plec de la fàbrica que en Rafel li havia volgut fer firmar i li demanen la opinió al respecte com a abogat. En Marcial s'ho mira amb calma i queden per un altre dia. Na Pilar torna a visitar en Marcial al pis i pensen en canviar el gerent de la fàbrica cosa que perjudicaria molt a Rafel ja que ell de moment fa i desfà. Marcial es posa en feina referent al tema.
La Pilar entrevista a un treballador de la fàbrica qui li confirma amb proves que tota la culpa de una posible ruina es de Rafel i per no voler canviar unes peces que ell està disposat a dur les proves davant judici. La Pilar, vou que tota la vida han abusat de ella l'han utilitzada tota la familia, reflexiona molt sobre ella mateixa i decideix viure la seva propia vida i tenir la seva felicitat junt amb Marcial encara que tot dos siguin pobres.
Madame bobary
Madame Bovary és una famosa obra del realisme de Gustave Flaubert publicada el 1857. La seva protagonista és Emma Bovary, que ha esdevingut un arquetip literari. La novel·la narra els pensaments i vivències d'aquesta dona, infeliçment casada, a la recerca d'una altra vida i la seva influència en la gent que l'envolta.
Emma ha estat anomenada "Quixot femení" perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes.
La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d'ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L'estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social sense arribar a acceptar la fugida que representen les lectures de la protagonista (com es veu al final de l'obra). Es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l'apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d'ella.
En aquesta novel•la de Gustave Flaubert, trobem a la protagonista Emma, de la qual podríem dir moltes coses, però un dels aspectes a ressaltar, d’aquest personatge és la sensualitat que li aporta a la novel•la, i que en diferents ocasions fa canviar el punt de vista d’aquesta. La sensualitat de la protagonista es pròpia d’una dona de la seva època: insinuant, presumida,coqueta,etc… En varies ocasions al llarg de tota la novel•la podem percebre aquesta sensualitat. Per exemple a l’escena a la que esta donant un passeig amb Rodolphe a cavall. El moviment del cavall, el fet de que a ella se l’hi veies el botí i una petita part de la cama, els frecs involuntaris de les cames al passar molt junts amb els cavalls,etc… O en el moment en el que estan tenint una conversa quan són les festes de Yonville, Rodolphe fa un intent d’aproximar-se a ella, posant la seva mà a la cuixa d’ella, i aquesta seguint la intenció d’en Rodolphe col•loca la seva mà a sobre la d’ell. La sensualitat que podem trobar en aquestes dos escenes apareixen en moltes altres al llarg de la novel•la.
A la novel•la de Gustave Flaubert, ens trobem amb la protagonista Emma, filla d’un granger i muller de Charles Bovary. Emma va ser educada al convent de les Ursalines. La seva educació va ser molt esmerada, sàvia: Dansa , geografia, dibuix, cosir, tocar el piano, etc.. Una altre cosa que al llarg de la seva vida li condicionarà la seva personalitat, seran les lectures de novel•les romàntiques, d’heroïnes, etc.. Fruit d’una educació romàntica, plena de somnis no complerts i fantasies, en un ambient en el que els protagonistes no es veuen com realment són, sinó com voldrien ser, Emma Bovary s’enfronta amb la frustració de les seves esperances e il•lusions.
Emma ha estat anomenada "Quixot femení" perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes.
La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d'ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L'estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social sense arribar a acceptar la fugida que representen les lectures de la protagonista (com es veu al final de l'obra). Es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l'apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d'ella.
En aquesta novel•la de Gustave Flaubert, trobem a la protagonista Emma, de la qual podríem dir moltes coses, però un dels aspectes a ressaltar, d’aquest personatge és la sensualitat que li aporta a la novel•la, i que en diferents ocasions fa canviar el punt de vista d’aquesta. La sensualitat de la protagonista es pròpia d’una dona de la seva època: insinuant, presumida,coqueta,etc… En varies ocasions al llarg de tota la novel•la podem percebre aquesta sensualitat. Per exemple a l’escena a la que esta donant un passeig amb Rodolphe a cavall. El moviment del cavall, el fet de que a ella se l’hi veies el botí i una petita part de la cama, els frecs involuntaris de les cames al passar molt junts amb els cavalls,etc… O en el moment en el que estan tenint una conversa quan són les festes de Yonville, Rodolphe fa un intent d’aproximar-se a ella, posant la seva mà a la cuixa d’ella, i aquesta seguint la intenció d’en Rodolphe col•loca la seva mà a sobre la d’ell. La sensualitat que podem trobar en aquestes dos escenes apareixen en moltes altres al llarg de la novel•la.
A la novel•la de Gustave Flaubert, ens trobem amb la protagonista Emma, filla d’un granger i muller de Charles Bovary. Emma va ser educada al convent de les Ursalines. La seva educació va ser molt esmerada, sàvia: Dansa , geografia, dibuix, cosir, tocar el piano, etc.. Una altre cosa que al llarg de la seva vida li condicionarà la seva personalitat, seran les lectures de novel•les romàntiques, d’heroïnes, etc.. Fruit d’una educació romàntica, plena de somnis no complerts i fantasies, en un ambient en el que els protagonistes no es veuen com realment són, sinó com voldrien ser, Emma Bovary s’enfronta amb la frustració de les seves esperances e il•lusions.
viernes, 13 de marzo de 2009
Ramona , adéu
amona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.
Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946 - 1991). Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare,Tomàs Roig i Llop, fou metge i escriptor. Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres i es va doctorar el 1970. Va ser també lectora d'espanyol a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volenes dedica professionalment a la literatura. Amb aquest recull de contes inicia un cicle novel·lístic: Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país. La mateixa nissaga apareixerà a El temps de les cireres(1977) amb el qual obté el premi Sant Jordi. També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Aconsegueix gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda com Retrats paral·lels. Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis(1977), premi Crítica Serra d'Or, el qual és un document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de TVE i hi realitza un reeixit programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres. L'hora violeta(1980)és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista, a partir d'aquí les seves novel·les prendran un caire diferent. Més tard publicarà L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa(1987) i el recull de contes El cant de la joventut(1989). D'entre les seves obres més premiades destaquem també L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana 1985, escrit a partir d'una estada a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis. La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida de l'any 1991, on l'autora hi confegeix una poètica personal a tall de testament literari. Montserrat Roig morí a Barcelona el 1991.
* Ramona, adéu, 1972
* El temps de les cireres, 1977
* Els catalans als camps nazis, 1977
* L'hora violeta, 1980
* ¿Tiempo de mujer?, 1980
* L'Òpera quotidiana, 1982
* L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), 1985
* La veu melodiosa, 1987
* El cant de la joventut, 1989
* Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990
* Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1991
* Ramona, adéu, 1972
* El temps de les cireres, 1977
* Els catalans als camps nazis, 1977
* L'hora violeta, 1980
* ¿Tiempo de mujer?, 1980
* L'Òpera quotidiana, 1982
* L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), 1985
* La veu melodiosa, 1987
* El cant de la joventut, 1989
* Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990
* Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1991
jueves, 19 de febrero de 2009
DEURES
a) Fent ús de les eines de cerca per Internet, recolliu informació sobre el poeta llatí Ruf
Fest Aviè. Quin paral·lelisme es pot establir entre el seu origen i el de Vicent Andrés
Estellés?
En el poema «pare» (Horacianes, Les pedres de l'àmfora, OC 2; 17 de l'antologia),
Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona
adoptar la veu del poeta llatí Horaci.
a) Quina opinió expressa el poeta al voltant de l'analfabetisme de son pare?
Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre de
meravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar de
forner i de com va conformar-li la manera de ser. Llegiu-lo i feu les activitats que hi ha a
continuació:
L'OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
a) En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic de
l'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:
rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia.
b) Fixeu-vos en les referències existents al terme ganiveta, i expliqueu el paral·lelisme
existent entre la ganiveta aplicada al pa i la manera d'exposar el record del seu
origen familiar.
c) Quin paper juga la figura del pare en aquest poema?
Fest Aviè. Quin paral·lelisme es pot establir entre el seu origen i el de Vicent Andrés
Estellés?
En el poema «pare» (Horacianes, Les pedres de l'àmfora, OC 2; 17 de l'antologia),
Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona
adoptar la veu del poeta llatí Horaci.
a) Quina opinió expressa el poeta al voltant de l'analfabetisme de son pare?
Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre de
meravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar de
forner i de com va conformar-li la manera de ser. Llegiu-lo i feu les activitats que hi ha a
continuació:
L'OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
a) En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic de
l'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:
rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia.
b) Fixeu-vos en les referències existents al terme ganiveta, i expliqueu el paral·lelisme
existent entre la ganiveta aplicada al pa i la manera d'exposar el record del seu
origen familiar.
c) Quin paper juga la figura del pare en aquest poema?
POEMA V
Pare,
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
jueves, 29 de enero de 2009
AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
El franquisme
En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
Biografia
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
viernes, 16 de enero de 2009
els amants
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
viernes, 9 de enero de 2009
Obra poètica
- Llibre dels poetas (1904)
- Corones (1904)
- Primer llibre de sonets (1905)
- Els fruits saborosos (1906)
- Segon llibre de sonets (1907)
- La malvestat d'Oriana (1910)
- Verger de les galanies (1911)
- Les monjoies (1912)
- Auques i ventalls (1914)
- La paraula en el vent (1914)
- Bella terra, bella gent (1918)
- L'oreig entre les canyes (1920)
- La inútil ofrena (1924)
- El cor quiet (1925)
- Sons de lira i flabiol (1927)
- Els fruits saborosos (1928)
- El veire encantat (1933)
- Auques i ventalls (1935)
- La primavera al poblet (1935)
- Lluna i llanterna (1935)
- Bella terra, bella gent (1936)
- Nabi (1941)
- Tres diumenges (1946)
- Paliers (1950)
- Llunyania (1952)
- Arbres (1953)
- Obres completes Poesia, 1957)(recull). Dins Poesia hi ha una secció que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absència i els temes recurrents hi són l'exili i la pàtria.
- Lligam (1961)
- Museu zoològic (1963)
- Bestiari (1964)
- Encís de Provença (1966)
- El tomb de l'any (1966)
Josep Carner Biografia
Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.
[edita] Obra poètica
En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.
[edita] Obra poètica
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
