viernes, 12 de diciembre de 2008
Biografia Joan Maragall
Maragall era el fill petit de la seva família i tenia tres germanes. El seu pare, fabricant tèxtil. Estudià dret quan el seu pare volia que es cuidés de la fàbrica, però això no l'impedí ser un gran poeta i periodista.
La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.
1a Etapa vitalista (1888–1893)
La seva primera etapa d'escriptor i poeta destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El 1888 va publicar el 1r poema important, L'oda infinita, obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any va ajudar el seu pare que es va arruinar i es va professionalitzar com a escriptor. El 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar a publicar a la revista L'Avenç, on va col·laborar fins al 1893 com a traductor i poeta. El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i va començar a escriure al Diario de Barcelona.
A partir de 1893 es va donar a conèixer com a poeta i va començar a ser conegut i estimat. Va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega. En arribar a casa després de l'atemptat al Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal. També és d'aquest mateix any el poema Excelsior.
1a Etapa decadentista (1894–1895)
El 1894 i una mica per seguir la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull de poesia Poesies (1895), on apareix publicat La vaca cega.
2a Etapa vitalista (1896–1905)
En aquesta segona etapa vitalista Maragall descobreix un catalanisme diferent de la Renaixença que aparella al vitalisme. El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants. A partir de l'any 1900 es va distanciant del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. L'any 1904, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.
2a etapa decadentista (1906–1909)
En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la 2a part del Comte Arnau, Haidé(1906) i Nausica (1906), basat en la Penélope de l'Odissea d'Homer.
3a etapa vitalista (1909–1911)
Estàtua de Joan Maragall i Gorina al Parc de la Ciutadella, obra d'Eusebi Arnau i col·locada el catorze de maig de 1913.
En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tragica amb articles com L'Església cremada. D'aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la 3a part d' El comte Arnau i Oda nova a Barcelona.
La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.
1a Etapa vitalista (1888–1893)
La seva primera etapa d'escriptor i poeta destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El 1888 va publicar el 1r poema important, L'oda infinita, obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any va ajudar el seu pare que es va arruinar i es va professionalitzar com a escriptor. El 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar a publicar a la revista L'Avenç, on va col·laborar fins al 1893 com a traductor i poeta. El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i va començar a escriure al Diario de Barcelona.
A partir de 1893 es va donar a conèixer com a poeta i va començar a ser conegut i estimat. Va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega. En arribar a casa després de l'atemptat al Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal. També és d'aquest mateix any el poema Excelsior.
1a Etapa decadentista (1894–1895)
El 1894 i una mica per seguir la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull de poesia Poesies (1895), on apareix publicat La vaca cega.
2a Etapa vitalista (1896–1905)
En aquesta segona etapa vitalista Maragall descobreix un catalanisme diferent de la Renaixença que aparella al vitalisme. El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants. A partir de l'any 1900 es va distanciant del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. L'any 1904, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.
2a etapa decadentista (1906–1909)
En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la 2a part del Comte Arnau, Haidé(1906) i Nausica (1906), basat en la Penélope de l'Odissea d'Homer.
3a etapa vitalista (1909–1911)
Estàtua de Joan Maragall i Gorina al Parc de la Ciutadella, obra d'Eusebi Arnau i col·locada el catorze de maig de 1913.
En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tragica amb articles com L'Església cremada. D'aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la 3a part d' El comte Arnau i Oda nova a Barcelona.
viernes, 5 de diciembre de 2008
Solitud
Solitud
-si, la mila per exemple es una dona amb morta força.
-si , les muntanyes els mobles...
-Lànima
-si, sobretot a la seva protagonista.
-les descripcions si que són detallistes.
-l'escena de la festa.
-el nen malalt amb la seva mare , que va a la font del brou.
-si que h han dialactalismes, el pastor per exemple.
-si, és un llenguatge culte el de solitud.
-si, la mila per exemple es una dona amb morta força.
-si , les muntanyes els mobles...
-Lànima
-si, sobretot a la seva protagonista.
-les descripcions si que són detallistes.
-l'escena de la festa.
-el nen malalt amb la seva mare , que va a la font del brou.
-si que h han dialactalismes, el pastor per exemple.
-si, és un llenguatge culte el de solitud.
viernes, 28 de noviembre de 2008
Diari la Vanguàrdia
hola companys
he trobat un article del diari de la Vanguàrdia, del diumenje24 de juliol del 1960.
L' article es titula , Catalina Albert y Victor Català.
Ens parla sobre el perqué del seu pseudónim , i les diferencies que hi havia entre ella i Victor Català.
Si voleu veura-ho aneu a la pàgina:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1947/01/02/pagina-11/32726116/pdf.html?search=solitud
he trobat un article del diari de la Vanguàrdia, del diumenje24 de juliol del 1960.
L' article es titula , Catalina Albert y Victor Català.
Ens parla sobre el perqué del seu pseudónim , i les diferencies que hi havia entre ella i Victor Català.
Si voleu veura-ho aneu a la pàgina:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1947/01/02/pagina-11/32726116/pdf.html?search=solitud
viernes, 21 de noviembre de 2008
viernes, 14 de noviembre de 2008
El Montgrí de Víctor Català
L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.
La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.
vocabulari
Persona que viu en un erm, ermità
Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o temple
viernes, 24 de octubre de 2008
Maria-Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seva joventut, qui l'estimularà cap a la cultura. Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.
viernes, 17 de octubre de 2008
Solitud
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
el modernisme
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l`art i el pensament, és en l`arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
viernes, 3 de octubre de 2008
Resum pàgina 14
L´obra Maria Rosa és una fussió dels elements romàntics i realistes com diu Xavier Fabregues.És una visió del món i dels homes romàntica i realista es presenta com una solució personal del dramaturg fins assolir una forma expressiva que satisfà plenament les seves necesitats en cada una de les tres obres.
El drama realista com a solució personal del Guimerà, té altres característiques que es reiteren en una triologia apuntada.Hi ha una presència de la Catalunya rural, amb una tendència cap a la idealització però hi han perills que poden arrivar a contaminar-la, són la capacitat destructiva i malebola de l´home i de la societat.
El conflicte passional que desemvolupa en les tres obres és mou al voltant de la posseció amorosa.
A Maria Rosa i a Terra baixa es la dona l´objecte d´aquesta passió enfollida mentre que a la Filla del mar succeirà el mateix, però al voltant d´un home.
El drama realista com a solució personal del Guimerà, té altres característiques que es reiteren en una triologia apuntada.Hi ha una presència de la Catalunya rural, amb una tendència cap a la idealització però hi han perills que poden arrivar a contaminar-la, són la capacitat destructiva i malebola de l´home i de la societat.
El conflicte passional que desemvolupa en les tres obres és mou al voltant de la posseció amorosa.
A Maria Rosa i a Terra baixa es la dona l´objecte d´aquesta passió enfollida mentre que a la Filla del mar succeirà el mateix, però al voltant d´un home.
viernes, 19 de septiembre de 2008
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853. Després s’instalúlaren a Barcelona, on Guimerà cursà estudis als escolapis; ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Formà part del grup Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista "La Renaixensa", que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director. Concorregué als Jocs Florals del 1877, en els quals obtingué un èxit extraordinari en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia, l'any 1879. La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de la peça esmentada fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890). La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de carter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921). La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li valgué una gran popularitat. Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
